Maria Del Mar Bonet El Pi De Formentor
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
Més poderós que el roure, més verd que el taronger
Conserva de ses fulles l'eterna primavera
I lluita amb les ventades que atupen la ribera
Com un gegant guerrer
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
No va la fontanella ses ombres a besar;
Mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
I li donà per terra l'esquerpa serralada
Per font la immensa mar
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina
No canta per ses branques l'aucell que encativam;
El crit sublim escolta de l'àguila marina
O del voltor qui puja sent l'ala gegantina
Remoure son fullam
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
Revincla per les roques sa poderosa rel
Té pluges i rosades i vents i llum ardenta
I, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
De les amors del cel
Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
Domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
Per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
El cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
Per glòria i per delit
Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
I sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal
Llavors ell riu i canta més fort que les onades
I vencedor espolsa damunt les nuvolades
Sa cabellera real
Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura
Com a penyora santa duré jo el teu record
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
I alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida! oh noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
I arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada
I tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada
Com l'au dels temporals